Rubén Baraja ha alimentat l’esperança del retorn a Europa cosint les costures defensives del València CF. Una aposta per ressuscitar l’ADN aspre i coper de sempre que té l’equip amb opcions de classificar-se per a la UEFA Conference League. Però que, així i tot, no pot ocultar totes les mancances que naixen de mig camp cap amunt, conseqüència directa de la desinversió del club, any a any, quant a la confecció de plantilla.
Els fets i les dades dicten que el València té problemes seriosos en atac. Un dèficit que no és producte de la casualitat i s’origina en les decisions del màxim accionista de no reforçar l’equip. El juliol de 2023, l’entrenador va perdre els dos extrems que fa un any van participar decisivament en la permanència en Primera Divisió: Samuel Lino i Justin Kluivert. Sergi Canós va arribar a l’agost com l’únic recanvi en les bandes d’una parella d’extrems que va arribar a aconseguir una dotzena de gols. Poc després, a dos dies del tancament de mercat, Baraja degué conformar-se amb Roman Iaremtxuk, després d’haver-se passat l’estiu reclamant el fitxatge de Rafa Mir.
El cabal golejador blanc-i-negre, feble per si mateix, ha disminuït encara més en la segona volta, en la qual la sequera golejadora d’Hugo Duro s’estén ja a cinc partits. Fins a 12 dels 20 equips de la Lliga fan més gols que el València, estancat en una mitjana de tot just un gol per partit en les seues últimes 13 actuacions. Al llarg de 32 jornades, els del Pipo s’han consolidat com el grup de la Lliga que menys remata, que menys busca el gol.
La taula de màxims artillers del València reflectix el drama ofensiu amb el qual ha de bregar. Clarament, el problema no és d’eficàcia, sostinguda gràcies a la bona temporada del ‘9’, sinó de quantitat, de com de poc fluïx el futbol valencianista. L’encert del madrileny en l’àrea manté el seu equip en la part alta del rànquing d’efectivitat. No obstant això, més enllà de l’ex del Getafe, cal descendir fins als cinc gols de Pepelu —tots des del punt de penal— per a trobar el segon golejador blanc-i-negre. Als valencianistes, que fan una virtut de la defensa en camp propi a través de dos fèrries línies de quatre, els costa horrors xafar l’àrea rival i, sobretot, cuinar la jugada fins a les proximitats del porter. I l’estadística així ho prova. El de Baraja és el conjunt de Primera que menys gols intenta i anota en l’interior de l’àrea xicoteta. Tan sols quatre, tots ells obra de Duro.
Oxigen d’Almeida
Des del gol del de Getafe, precisament, al seu exequip, el 9 de març, el València s’ha quedat amb el compte ofensiu a zero contra Vila-real i Mallorca, dos envits en els quals a penes va poder aconseguir un punt, i posteriorment va anotar un gol en els següents partits contra Granada, Osasuna i Betis. Dos accions brillants d’André Almeida lluny de Mestalla i el penal de Pepelu, que no va evitar finalment la derrota contra els verd-i-blancs dissabte passat. Cinc partits en els quals els valencianistes tan sols han vist porteria en acció de joc de la mà d’Almeida. Després de més de cinc mesos lesionat per una fractura de vèrtebra, únicament el fi migcampista portugués ha sigut capaç de generar connexions en l’atac durant el mes d’abril.
